Orígens i història 

La forja tradicional té les seves arrels a les antigues civilitzacions, on la manipulació del metall es va convertir en una necessitat per a la supervivència. Des de l'Edat del Bronze fins a l'Edat Mitjana, la forja va ser crucial per a la fabricació d'armes, eines i objectes decoratius. Amb el temps, es van desenvolupar tècniques més refinades i es van establir gremis de forjadors, transmetent els coneixements i secrets de generació en generació.

Tècniques i eines

La forja tradicional implica escalfar el metall fins que assoli una temperatura maleable. El foc, alimentat per carbó vegetal o coqueta, proporciona el calor necessari. Un cop el metall està al roig viu, el forjador utilitza un martell i una biga per donar forma a la peça. La elecció del martell depèn de la tasca específica, ja sigui un martell de bola per cops més contundents o un martell de retall per a detalls més finos.

La destresa del forjador és essencial, ja que ha de colpejar el metall amb precisió i força controlada per donar forma a la peça desitjada. La tècnica de "repàs", en què el metall es colpeja repetidament sobre la biga, permet estirar i afinar el material. Per aconseguir detalls més fins, s'utilitzen tècniques de "ciselat" i "estampat", on el forjador utilitza cisells i segells per crear patrons i dissenys decoratius en el metall.

El temple i reveniment són processos addicionals utilitzats en la forja tradicional. El temple implica refredar ràpidament el metall després d'escalfar-lo per augmentar la seva duresa, mentre que el reveniment redueix la fragilitat i l'estrès intern del metall mitjançant un escalfament més suau. Aquests passos són fonamentals per garantir la durabilitat i resistència de l'objecte final.